Ser dona i güera a Mèxic

De donde eres? Que haces? Que estudias? Periodismo? Uy que interesante! Y te trata bien Mexico? Qué esperas de mi país? De donde sacaste esos ojos? Pareces una estrella de cine! Perdona que te moleste pero puedes darme un abrazo? (basat en fets reals).

El Malinchismo és un terme històric que designa l’actitud de cooperació i reverència per tot aquell o aquella estrangera que arriba a la República i un cert desig de ser absorbits per ells. Està present en tots els actes de la vida quotidiana: al metro, al mercat... fins i tot hi ha gent que et demana si us plau que et facis una foto amb ells per tenir un record i potser l’acabes de conèixer al metro o potser l’has vist dos cops pels carrers de Guanajuato.

Al principi em negava però realment un al final es cansa d’aquest tipus de peticions i sense moure’s deixa que li passin al braç per l’esquena i ràpidament et converteixes en un trofeu o en una peça de valor incalculable. Pot fer gràcia però amb dos cops ja acabes fins dalt d’aquesta actitud que desgraciadament es va repetint. No vols ser antipàtica perquè t’ho demanen amb una educació impressionant, massa i tot.

Hi ha mil anècdotes. L’altre dia al metro vaig mirar més de dos segons a un senyor... i cagada pastoret. Va venir cap a mi, em va començar a parlar dels seus fills, que de dónde era i una no vol ser antipàtica així que em vaig trobar a la sortida del metro amb un paper arrugat a la mà: el seu telèfon perquè anés un dia a casa amb la família a dinar. Molt calorosos amb els de fora, massa coneixent-me.

Tot això et fa sentir molt sol per què desgraciadament molts no et veuen com un més si no com un espectacle que els desperta curiositat i tant fa com siguis: gorda, prima, tetuda... ets una blanca més entre la marabunta. I per blanques, una servidora.

No entenc per què aquest tipus de cordialitat... he llegit sobre el tema però un cop més Mèxic té aquest punt surreal que fa que l’estimis i que a vegades arriba a ofegar-te. És estrany perquè per molt que hi pensis tenen la conquesta molt present i hi ha ràbia amb el tema. Et treuen el tema ben fàcil però en dos minuts ja t’estan invitant a una festa. Situacions incòmodes en bars, discoteques... i pobre de tu que t’asseguis a un banc sola al centre històric.

Això, evidentment, no passa amb els amics i amigues però també està clar que és difícil fer amistats autòctones i la veritat és que amb els erasmus people no vull tenir més contacte que el que tinc per l’escola... per òbvies raons.

Un acaba per prendre-s’ho en broma i s’inventa un historial familiar que tela... mi papá es de hungría, mi mamá australiana. Nací en el Senegal cuando estaban cooperando en una organización, viví entre gorilas durante 6 años porque trabajaban en un proyecto de recuperación del ecosistema, luego fui a Italia un par de años, luego me trasladé a Japón para trabajar en un barco de pescadores para terminar en Brasil aprendiendo a tocar el pandeiro. Estudié en la Universidad Autònoma de la Patagonia y soy cineasta o canto en un grupo, se llama Marlango. T’inventes una identitat i... a jugaaaaaaaaar!

Crevantino: Oxigen

¿Tienes frío? Ja t’estan tancant la finestra o et donen la seva jaqueta... ¿Tienes hambre? ¿Qué es el amor? Durant 6 hores a l’autobús amb aquesta mateixa tendencia del mascle mexicà que tot i no coneixe’t té certes actituds que com a dona m’exasperen fins al punt d’haver-me de tirar els pèls i dir: “Si tengo frío me tapo, si tengo hambre como, si tengo ganas de hacer pis hago piiiiiis!” tot això amb to de nerviosisme psiquiàtric i tirant-me dels pèls. Però estava contenta: Ja després de 3 mesos anava a explorar, a viatjar per Mèxic. La falta de beques m’havien obligat a quedar-me a la capital. Deixàvem lluny els super cartells publicitaris del DF per endinsar-nos al nord. Próxima estació: Festival Internacional del Cervantino, Guanajuato.

El Cervantino és un festival del teatre, com Tàrrega, però sense punkis ni gossos i sobretot a una de les ciutats més boniques que he vist mai. Una mena d’entramat de colors i de bogeria urbanística. Tot un festival de riures, pallassos i mims en un dels bastions més importants del PAN. Tot i així, una meravella. Què tenia d’especial aquest any? El país invitat era Catalunya. País. Un encant.

Havíem d’arribar un divendres a les 8 del vespre, just per veure tocar a Els Pets, Miqui Puig i la Troba Kung Fú. Però Mèxic és com és i un ja s’acostuma al ritme de relajo i continua somrient arribant a les 12 de la nit. No teníem on dormir doncs des de feia mesos la gent havia reservat els seus hostals però les ànsies van fer que marxèssim igual. Èrem Elsa, Laura i Octavio, franceses i mexicà, molt ben parits, amics del Festival DocsDF. Arribem i què fem? “mejor vamos a una cantina... tomamos y decidimos”. Tomamos... y tomamos. Com a bona punki em vaig colar en un alberg juvenil... pel matí no sé com vaig sortir però l’alienació etílica amb la que vaig entrar al matí ja no tenia sentit però sí! Estava fora del DF! Tot estava permès!

Dies de sol, carrers plens però tot i estar per la mateixa raó que tots els que allà es congregaven no deixava de ser una güerita (blanca) i a vegades èrem naltres l’espectacle: oyeee, güeritaaa, que linda, me das un beso? –Te doy una ostia?

Les hores passaven i cada cop me n’adonava més que aquesta sortida m’havia sentat como anilloaldedo. El DF és una ciutat que pot arribar a ser molt asfixiant. Els nens i nenes mexicans els reis de la festa durant el dia, els més pedos i pedes els reis de la nit.

Un dels espectacles més al·lucinants el van protagonitzar la Companyia Sarruga i es deia Insectes. Insectes gegants que s’anaven movent entre la gent per la nit. Vaig apropar-me tant com podia i amb el ron fent els seus efectes vaig acabar perduda i cridant:”ESTO ES CATALUNYA COÑIO!” i la gent: “España?” i jo: “Catalonia is not Spain!”. Vaig anar repartint informació acurada sobre el tema. A un li vaig explicar que fa dos anys hi va haver un referéndum i que com Montenegro ja tenim la independencia i el millor és que em va dir: “Si, estudiamos el caso de la independencia de Catalunya en la universidad”. ... Hola? ...uuuta!! i anava sola purulant: “Viva Catalunya!” i la gent (també ebria clar): “VIVA!”. Era la loca que rulava sola. Quan va acabar l’espectacle, la loca es va aproximar a la marabunta que rodejava als xics i a la xica del show. Abran pasooo!! Soy catalana!! I vaig arribar i que ben pariiiits! Cridaven: “Visca Tarragona!!!”. No no... això va ser ben locu...!! injecció d’energia per la resta del cap de setmana que quedava... jeje

La meva tasca no va acabar aquí. Per la nit em van presentar a un noi d’aquests que tenen arrels a tot arreu del món: Mare italiana, pare rus i gos cubano. Havia viatjat molt i deia (i propagava a los 4 vientos) que el pitjor lloc per viatjar era Catalunya (Geme tranqui, la geme ho va solucionar jeje). Em va dir que l’havien tractat tant i tant i taaaant malament per no saber català. Bé, va començar el número. Que si la meva àvia plorava quan veia els atacs de l’estat espanyol contra catalunya (mentida...), que si la policia catalana parlava castellà i que més d’un cop m’havien dit que Hablara cristiano (mentida però real), que era difícil poder moure’s a Barcelona sols amb el català (real) i que segurament on hagués patit seria a Girona i Lleida. Vam començar a crits i vam acabar amb rises i més rises I jo cridant: “Barcelona es una mierrrrrrrrrrrrrda! No puedes hacer nada! No vayáis! Tengo un amigo que ha hecho un documental sobre el tema, blablabla...”.

La veritat és que ha estat un molt bon cap de setmana... mil coses a explicar i moltes anècdotes divertides! Una mica d’oxigen pel colapse defeño chilango...

He arribat a casa a les 7 del matí, dutxa (totalment necesaria e imprescindible) i llit de 2x2 sense ningú que dormís totalment enganxat a mi com ens va passar la segona nit... 4 en un iglú! Todos a la izquierda! Ahora a la derecha! Jeje

Torno a estar al DF però... amb cara de Jitomate (tomàquet, tomaca, tomàtica). Bona senyal! Feia mesos que no sabia el que era que es cremés la pell... quin gust!

Aquest són els Insectes... Catalunya està present! :)

Pd.: Pròxima parada? El Desert.

Ara torno!

Aquests dies estic anant a tope amb el festival, l'escola, les congues i venga dale don dale. Però anticipo els dos temes que venen:
- La locura del Festival DocsDF'08
- Ciutat d'encant... DF! (dedicada a la tieta assumpcióoo, que em demana fotos... tindràs una bona sessió...!).

No deixeu de comentar... M'encanta llegir-vos.

Una abraçada. Ja torno! :)

Martiux

198 años de indepen... què?

Fa 198 anys, el cura Miguel Hidalgo va fer una crida als mexicans a aixecar-se contra l’autoritat virrenial de la Nova Espanya tot picant la campana de Dolores, llavors situada a Dolores Hidalgo (estat de Guanajuato). Pooom pooom! Aquesta data marca l’inici de la lluita per la independència. Independència? Bé, continuem.
Des de llavors, cada 15 de setembre es celebra el Dia Patrio. Ja fa setmanes que es notava l’arribada d’aquest dia: banderes als llocs més inhòspits... fins i tot, dones amb les ungles pintades amb la bandera! La majoria de cotxes ondejant les banderes, un veí amb tota la porta placada per la bandera i tothom parlant de los Chiles en Nogada que hará mi mamá para la cena del 15 o de la fiestota que se cuece por Coyoacán o... bé, de tot. Una autèntica bogeria.
Ahir doncs va arribar el dia [també de l’inici de les festes de Santa Tecla, no ho oblido :)]. Treballava fins les 8 així que vaig arribar al Zócalo (al punt més folklòric on viure la festa). Estava preciós. Tot amb llums dels colors patris, la catedral il·luminada amb els mateixos colors i la banderota ondejant... Tota una bogeria. Totes les entrades a la plaça estaven tallades per uns controls rollo aeroport... màxima seguretat. Per què? El president Felipe Calderón era l’encarregat de donar el Grito i de tocar la campana (i no hi ha poques persones que li tinguin ganes; és un president il·legítim: pur frau electoral, demostrat). Mentre tothom s’anava situant mirant al cel: “Que no llueva...” la cumbia començava a sonar des d’un dels tres escenaris que hi havia per allà i tots cantant... i jo rient, clar. S’aproximava l’hora i de sobte: “A-se-si-nooooo! A-se-si-no!!!”, un grup de gent va començar a cridar darrere meu a ple pulmó. Pell de gallina i ganes d’unir-m’hi! Però... hola? No vull que em deportin!
Apareix l’esperat president... I comença: “Viva Morelos!” i tots:”VIVAAA!”; “Viva Hidalgo!” i tots:”VIVAAA!”... VIVA MÉXICO! I tots, incloent-me, VIVAAAAA! No podia parar de pensar en la mania que tenen els polítics mexicans a omplir-se la boca amb els “herois” de la pàtria que si aixequessin el cap al·lucinarien. Es creuen els continuadors de la lluita per la independència i són els primers que han tirat pel terra tot allò que es va aconseguir... No anem lluny: Lázaro Cárdenas va nacionalitzar el petroli... Ara Calderón defensa fins la mort la reforma de PEMEX, eufemisme de: privatització pura i dura del petroli. Des que va començar la bogeria d’omplir els carrers (i les ungles) de pàtria em vaig començar a plantejar quant real hi ha de nacionalisme i aquesta és la conclusió preliminar: pur artifici. De la Revolució Mexicana va sortir el PRI (Partido Revolucionario Institucional), un partit que va durar al poder 70 anys (¡!!). Increïble i a través d’una política de mà dura disfressada de discurs nacionalista. Així van durar 70 anys... Sempre escudant-se rere la història i el poble aguantant, no obeint. Los Estados Unidos Mexicanos no estan tant unidos com pensava començant per la desconfiança que existeix entre ells mateixos. Se m’estan canviant els esquemes.
Però bé, continuem: de sobte… música... focs artificials... tot de colors verd, blanc i vermell. Nens petits amb la boca oberta als braços dels seus pares, parelles abraçades... Dos minuts de pirotècnia mexicana. Un cop va acabar ja tothom va començar a moure’s. Va ser tot un espectacle... de pell de gallina! (Bé, cal tenir en compte que se’m posa així la pell mirant qualsevol peli nyonya...).
Però el més real i sincer de la nit va ser el grup de gent que va cridar a pulmó: A-se-si-no a l’entrada de Calderón. Bé, això i la batalla d’escuma que vaig tenir amb un grup de nens durant més d’una hora. Vaig acabar tota de blanc corrent pel carrer com als carnavals de quan érem petits aguantant-me el pixum de riure.
Molt i molt riures, molt i molt tequila i un nou amic i protector contra els altres luchadores de la espuma que media pam i mig: el Brian.

Celebració dels 198 anys de la independ... indepen...independe...... de neocolonialisme pur, deixem-ho així.

La màquina de viatjar

Mèxic DF no és com a les pel·lícules: no hi ha lluites sagnants de gossos entre mugres gordos pel carrer, ni lluites de gallos, ni bandes mafioses. Bé, sí, però al submón del DF.

Pels guiris? Lucha libre, una màscara del sonat de turno i uns tacos. Potser és el més adrenalític daquí, -"si vas con precauciones", l'etern consell- (pujar a un pesero a 200 per hora també és aventura pura!). Estar aquí diuen que és perillós però no deixa de ser una ciutat boja, caòtica, mal planificada, amb resobrepoblació i que vibra constantment a causa d'un sòl massa sobreexplotat. Visc en un 4t pis i a vegades, estirada, sento com el llit vibra (per Catalunya ja estaria pegant crits pel terratrèmol que s'aproxima). Camines tranquil pel barri [clar, si no es Doctores...:)], saludes al panadero, a la senyora de la tiendita, al senyora de la tiendita del lado, a Nicolás el taquero, al quiosquero, al viejito Rodolfo i ja estàs a la boca del metro preparada per creuar tot el districte federal per acabar a l'Estat de Mèxic, a la universitat del PijiTec, un món de fantasia i cotxes per cada alumne. Tornes d'allà, després de milers de contrastos (sempre des de lluny, a través dels vidres bruts i esquinçats del pesero -la furgo atrotinada que funciona de transport públic-) tornes al teu barri, tornes a la tiendita a comprar aigua i ja ha passat tot un dia. Et fa falta menjar? cap al mercat central. Tot està bé, estàs segura, estàs bé. Massa bé per estar en un lloc on res està bé. Si no tens classe: de passeig pel centre, a tocar les congues, lectura tranquila, guiritour pels barris, a la cineteca, a fer unes chelas a qualsevol bar de mala mort o, díces, cantina...

El passat cap de setmana, amb un parell d'amics que tinc per aquí vam anar al Mercado de Tepito, diuen que és tant i tant perillós a partir de las 5 de la tarda (té hora marcada i tot "para que salgan los rateros"). Un amic del Neto es posa davant, les dues catalanes darrere i al final doncs el Neto, monten una esquadra per protegir-nos però en cap moment veig res estrany: és un mercat com el dels gitanos de la Rambla -que no pl. del Mercat! Em diuen:"Hay algunas puertas que dan a vecindades... ahí mejor no entrar nunca, puro narco". Puro narco? Ficció o realitat. Evidentment que existeixen aquestes xarxes de narcotràfic (cada matí al quiosc em paro a veure les portades dels diaris: malgrat ser la majoria bastant amarillos tots contenen la mateixa paraula al titular: tiroteo o decapitados). Existeixen, és evident, però estic lluny de tot això i sembla que no hagi entrat totalment al DF sense haver conegut aquesta violenta realitat, és a dir, tinc les escenografies de les pel·lícules de Alejandro González Iñarritu a prop sempre però estan tancades al públic (obvi). És com un quiero y no puedo (porque corro peligro, obvi també).

Li comentava a un amic de la Universitat i em diu:"Marta, no te pasó nada, cierto? pues ya deja de pensar". No pienses diu... encara no conose mi pequeña cabesita aquest.

Tant invent estúpid i l'únic que necessitem és la Màquina dels Autòctons: si vas a Cuba et converteixes en mulata, si vas als Pirineus et converteixes en una veïna més del poble amb el nas vermellet (sense aquells trets característics dels que som de la capital, encara que sigui de Tarragona), si vas al Japó, axina'm els ulls! Si vaig a Mèxic: fes-me morena amb els ulls foscos (baixeta no pro...). Això ajudaria a poder moure't amb més llibertat... a poder conèixer aquella realitat que tant a prop està però que tant lluny la sents. I ja, si el nivell d'adrenalina et demana més:

Fes-me invisible, si us plau.

Bla, bla, bla... ¡BLASTA!

Mèxic està vivint una època de molta tensió: crisis política que encara s’arrossega des del 2006, amb unes eleccions per uns fraudulents per d’altres totalment legítimes, depenent de quina classe social ocupi; la crisis económica mundial, l’autoritarisme, la violencia i la inseguretat del país que cada cop és més manifesta són d’altres punts que preocupen.
S’ha convocat una manifestació pel dissabte 30 d’agost com a resultat del descontent acumulat i de la manca de respostes davant la crisis alimentaria, la continuitat de les estratègies neoliberals, el model excloent i antidemocràtic. Els mexicans no tenen cap garantia i ja n’estan farts de l’actual govern i del sistema que continua imperant.
Arriba el dia de la marxa i la capital de Mèxic es revoluciona de manera pacífica i de blanc.
Des de l’Ángel de la Independencia, a les sis de la tarda, comencen a circular homes, dones, nens i nenes pels carrers del centre històric. Teòricament havia de ser una marxa silenciosa, sense pancartes però crec que el sentiment de ràbia és ja tant fort que els crits de: “¡ME-XI-CO!”, “¡Si no pueden, renuncien!” (crit que fa fer famós l’empresari Alejandro Martí, al fill de 14 anys del qual van trobar recentment tirotejat en un cotxe pel DF) es van apoderant de l’ambient juntament amb les pancartes reivindicatives que acuradament han confeccionat els participants de la marcha. No es compleixen previsions. Mèxic és així: ple de normes i cap d’elles es compleix. No tire basura aquí i ja t’estàs entrebancant amb 4 bossotes negres sospitoses.
Som molts els que hem vingut a veure una manifestació que, segons deien, passaria a la història. A les sortides del metro, hi ha uns quants venedors ambulants que aprofiten la benentesa per oferir banderes blanques o amb frases reinvidicatives: “México, no mates a tus hijos”, “Me secuestraron”, “Asesinaron a mi hijo y no hay justicia”, “Devuélvanme a mi mamita”. O d’altres més durs: “No mantengas a los criminales, apoya la pena de muerte”. Segons els organitzadors, el segrest i assassinat del fill de Martí ha estat la última gota de la indignació ciutadana.
Segons la Secretaria de Seguridad Pública Local, unes 200.000 persones han participat a la marxa del DF... a mi se’m van fer milions. No para d’arribar gent... i els mitjans de comunicació ja s’han apoderat de tot el Zócalo. Totes les cadenes: Tv Azteca, CadenaTres, Televisa... han desplegat totes les càmeres i demés recursos per tal de transmetre en directe el desenvolupament del recorregut.
Ja són les 20.30, està arribant la nit i també alguns que altres nuvolots grisos, s’apaguen les llum del Palacio Nacional però tot de veles i espelmes, llanternes i mobils comencen a il·luminar l’espai amb el so de les implacables campanes de la Catedral. Cares de ràbia, d’impotència, d’esperança, de força... Crits a ple pulmó: “México quiere paz!”. Molts sense voler esperar comencen a cantar l’himne nacional abans de temps. Impacients. Comencen a veure’s centenars de globus blancs que són llençats a l’aire, alguns d’ells reclamant “pena de mort”. No hi haurà discursos. És una locura.
La manifestació acaba sense incidents i amb els policies desarmats mentre comencen a caure les primeres gotes. Ja no són pancartes les que s’alcen, són els paraigües els que comencen a obrir-se. Plou, com cada tarda d’aquest mes d’agost. Mèxic ha cridat, s’ha unit... però, i ara què?

Pandero públic

Al DF existeixen autobusos solament per dones, els més estrafalaris són de color rosa amb flors (...) i els normals simplement duen un cartell: SÓLO PARA MUJERES. A les hores punta el metro també es divideix en dos, uns vagons per dones i nens i nenes i els altres para puro hombre.
Em feia molt riure això de separar la gent, bé, em feia riure perquè encara no entenia el perquè de tot plegat. Dissabte ho vaig entendre. La Maldita Vecindad, un grup mexicà molt bo que ja seguia des de Barcelona, tocava al Zócalo. Brutal! Tot ple de gent cantant a ple pulmó (bajitos pero ruidones), amb la pell de gallina. Vam arribar tard perque entre les esperes d'uns i les esperes d'altres... però bé, l'ambient era més que bo! Vam començar a caminar entre la marea de gent, cercant un bon lloc, agafant bé la ronyonera per evitar posteriors sorpreses però em vaig agafar la part que potser no hagués calgut. De sobte començo a notar una presència estranya pel pandero, no és un roçament, què és? M'estan tocant el cul de manera vil!! em giro i em trobo un chaparro d'1 metro i mig (amb respecte a hobits i lombdises) que realment m'estava tocant el cul. Em paro, me'l quedo mirant de:"ja?" i marxa. Continuo caminant entre espantada perquè ves a saber... encara em farà algo aquest pringau.
Ens apossentem en un lloc mig espaiós tapant a tota la gent que teníem darrere (bé, no és gaire difícil privar-los de bona vista) i reconec al mateix pardillo, torna a aparèixer sutilment. Es col·loca darrere. Jo em giro i me'l quedo mirant. Ell, impàvid, feia veure que veia el concert però era impossible: tenia al Ramon davant (2m x 2m). Dissimula i no li trec la mirada de sobre: "Que em torni a tocar", pensava "li giraré el cap". Veient la meva extenuada vigilància i que per culpa seva no mirava el concert tira una mica endavant i s'apropa a Sidonie, amiga parisina. Xinu xanu... xinu xanu... ja li té la mà posada al cul i quan ella es gira li clava la mà al pit. Hola?!?! L'aparta! i ell, sense immutar-se, continua caminant... en busca de més petxuga, segur.
I, el pitjor: després comentant-ho amb la gent de la classe em diuen que és el pa de cada dia al metro, al bus, als concerts... a les grans masses. Hi ha dones que fins i tot matinen més per estalviar-se les aglomeracions al metro de bon matí.
Volem caminar tranquil·les! Pandero públic... Violència! Dret al propi cos! Manolo! hoy te haces la comida solo!
Contra el patriarcat! (... i contra els chaparros amb les mans llargues!).
... guarro!