Ser dona i güera a Mèxic

De donde eres? Que haces? Que estudias? Periodismo? Uy que interesante! Y te trata bien Mexico? Qué esperas de mi país? De donde sacaste esos ojos? Pareces una estrella de cine! Perdona que te moleste pero puedes darme un abrazo? (basat en fets reals).

El Malinchismo és un terme històric que designa l’actitud de cooperació i reverència per tot aquell o aquella estrangera que arriba a la República i un cert desig de ser absorbits per ells. Està present en tots els actes de la vida quotidiana: al metro, al mercat... fins i tot hi ha gent que et demana si us plau que et facis una foto amb ells per tenir un record i potser l’acabes de conèixer al metro o potser l’has vist dos cops pels carrers de Guanajuato.

Al principi em negava però realment un al final es cansa d’aquest tipus de peticions i sense moure’s deixa que li passin al braç per l’esquena i ràpidament et converteixes en un trofeu o en una peça de valor incalculable. Pot fer gràcia però amb dos cops ja acabes fins dalt d’aquesta actitud que desgraciadament es va repetint. No vols ser antipàtica perquè t’ho demanen amb una educació impressionant, massa i tot.

Hi ha mil anècdotes. L’altre dia al metro vaig mirar més de dos segons a un senyor... i cagada pastoret. Va venir cap a mi, em va començar a parlar dels seus fills, que de dónde era i una no vol ser antipàtica així que em vaig trobar a la sortida del metro amb un paper arrugat a la mà: el seu telèfon perquè anés un dia a casa amb la família a dinar. Molt calorosos amb els de fora, massa coneixent-me.

Tot això et fa sentir molt sol per què desgraciadament molts no et veuen com un més si no com un espectacle que els desperta curiositat i tant fa com siguis: gorda, prima, tetuda... ets una blanca més entre la marabunta. I per blanques, una servidora.

No entenc per què aquest tipus de cordialitat... he llegit sobre el tema però un cop més Mèxic té aquest punt surreal que fa que l’estimis i que a vegades arriba a ofegar-te. És estrany perquè per molt que hi pensis tenen la conquesta molt present i hi ha ràbia amb el tema. Et treuen el tema ben fàcil però en dos minuts ja t’estan invitant a una festa. Situacions incòmodes en bars, discoteques... i pobre de tu que t’asseguis a un banc sola al centre històric.

Això, evidentment, no passa amb els amics i amigues però també està clar que és difícil fer amistats autòctones i la veritat és que amb els erasmus people no vull tenir més contacte que el que tinc per l’escola... per òbvies raons.

Un acaba per prendre-s’ho en broma i s’inventa un historial familiar que tela... mi papá es de hungría, mi mamá australiana. Nací en el Senegal cuando estaban cooperando en una organización, viví entre gorilas durante 6 años porque trabajaban en un proyecto de recuperación del ecosistema, luego fui a Italia un par de años, luego me trasladé a Japón para trabajar en un barco de pescadores para terminar en Brasil aprendiendo a tocar el pandeiro. Estudié en la Universidad Autònoma de la Patagonia y soy cineasta o canto en un grupo, se llama Marlango. T’inventes una identitat i... a jugaaaaaaaaar!