Crevantino: Oxigen

¿Tienes frío? Ja t’estan tancant la finestra o et donen la seva jaqueta... ¿Tienes hambre? ¿Qué es el amor? Durant 6 hores a l’autobús amb aquesta mateixa tendencia del mascle mexicà que tot i no coneixe’t té certes actituds que com a dona m’exasperen fins al punt d’haver-me de tirar els pèls i dir: “Si tengo frío me tapo, si tengo hambre como, si tengo ganas de hacer pis hago piiiiiis!” tot això amb to de nerviosisme psiquiàtric i tirant-me dels pèls. Però estava contenta: Ja després de 3 mesos anava a explorar, a viatjar per Mèxic. La falta de beques m’havien obligat a quedar-me a la capital. Deixàvem lluny els super cartells publicitaris del DF per endinsar-nos al nord. Próxima estació: Festival Internacional del Cervantino, Guanajuato.

El Cervantino és un festival del teatre, com Tàrrega, però sense punkis ni gossos i sobretot a una de les ciutats més boniques que he vist mai. Una mena d’entramat de colors i de bogeria urbanística. Tot un festival de riures, pallassos i mims en un dels bastions més importants del PAN. Tot i així, una meravella. Què tenia d’especial aquest any? El país invitat era Catalunya. País. Un encant.

Havíem d’arribar un divendres a les 8 del vespre, just per veure tocar a Els Pets, Miqui Puig i la Troba Kung Fú. Però Mèxic és com és i un ja s’acostuma al ritme de relajo i continua somrient arribant a les 12 de la nit. No teníem on dormir doncs des de feia mesos la gent havia reservat els seus hostals però les ànsies van fer que marxèssim igual. Èrem Elsa, Laura i Octavio, franceses i mexicà, molt ben parits, amics del Festival DocsDF. Arribem i què fem? “mejor vamos a una cantina... tomamos y decidimos”. Tomamos... y tomamos. Com a bona punki em vaig colar en un alberg juvenil... pel matí no sé com vaig sortir però l’alienació etílica amb la que vaig entrar al matí ja no tenia sentit però sí! Estava fora del DF! Tot estava permès!

Dies de sol, carrers plens però tot i estar per la mateixa raó que tots els que allà es congregaven no deixava de ser una güerita (blanca) i a vegades èrem naltres l’espectacle: oyeee, güeritaaa, que linda, me das un beso? –Te doy una ostia?

Les hores passaven i cada cop me n’adonava més que aquesta sortida m’havia sentat como anilloaldedo. El DF és una ciutat que pot arribar a ser molt asfixiant. Els nens i nenes mexicans els reis de la festa durant el dia, els més pedos i pedes els reis de la nit.

Un dels espectacles més al·lucinants el van protagonitzar la Companyia Sarruga i es deia Insectes. Insectes gegants que s’anaven movent entre la gent per la nit. Vaig apropar-me tant com podia i amb el ron fent els seus efectes vaig acabar perduda i cridant:”ESTO ES CATALUNYA COÑIO!” i la gent: “España?” i jo: “Catalonia is not Spain!”. Vaig anar repartint informació acurada sobre el tema. A un li vaig explicar que fa dos anys hi va haver un referéndum i que com Montenegro ja tenim la independencia i el millor és que em va dir: “Si, estudiamos el caso de la independencia de Catalunya en la universidad”. ... Hola? ...uuuta!! i anava sola purulant: “Viva Catalunya!” i la gent (també ebria clar): “VIVA!”. Era la loca que rulava sola. Quan va acabar l’espectacle, la loca es va aproximar a la marabunta que rodejava als xics i a la xica del show. Abran pasooo!! Soy catalana!! I vaig arribar i que ben pariiiits! Cridaven: “Visca Tarragona!!!”. No no... això va ser ben locu...!! injecció d’energia per la resta del cap de setmana que quedava... jeje

La meva tasca no va acabar aquí. Per la nit em van presentar a un noi d’aquests que tenen arrels a tot arreu del món: Mare italiana, pare rus i gos cubano. Havia viatjat molt i deia (i propagava a los 4 vientos) que el pitjor lloc per viatjar era Catalunya (Geme tranqui, la geme ho va solucionar jeje). Em va dir que l’havien tractat tant i tant i taaaant malament per no saber català. Bé, va començar el número. Que si la meva àvia plorava quan veia els atacs de l’estat espanyol contra catalunya (mentida...), que si la policia catalana parlava castellà i que més d’un cop m’havien dit que Hablara cristiano (mentida però real), que era difícil poder moure’s a Barcelona sols amb el català (real) i que segurament on hagués patit seria a Girona i Lleida. Vam començar a crits i vam acabar amb rises i més rises I jo cridant: “Barcelona es una mierrrrrrrrrrrrrda! No puedes hacer nada! No vayáis! Tengo un amigo que ha hecho un documental sobre el tema, blablabla...”.

La veritat és que ha estat un molt bon cap de setmana... mil coses a explicar i moltes anècdotes divertides! Una mica d’oxigen pel colapse defeño chilango...

He arribat a casa a les 7 del matí, dutxa (totalment necesaria e imprescindible) i llit de 2x2 sense ningú que dormís totalment enganxat a mi com ens va passar la segona nit... 4 en un iglú! Todos a la izquierda! Ahora a la derecha! Jeje

Torno a estar al DF però... amb cara de Jitomate (tomàquet, tomaca, tomàtica). Bona senyal! Feia mesos que no sabia el que era que es cremés la pell... quin gust!

Aquest són els Insectes... Catalunya està present! :)

Pd.: Pròxima parada? El Desert.