Bla, bla, bla... ¡BLASTA!

Mèxic està vivint una època de molta tensió: crisis política que encara s’arrossega des del 2006, amb unes eleccions per uns fraudulents per d’altres totalment legítimes, depenent de quina classe social ocupi; la crisis económica mundial, l’autoritarisme, la violencia i la inseguretat del país que cada cop és més manifesta són d’altres punts que preocupen.
S’ha convocat una manifestació pel dissabte 30 d’agost com a resultat del descontent acumulat i de la manca de respostes davant la crisis alimentaria, la continuitat de les estratègies neoliberals, el model excloent i antidemocràtic. Els mexicans no tenen cap garantia i ja n’estan farts de l’actual govern i del sistema que continua imperant.
Arriba el dia de la marxa i la capital de Mèxic es revoluciona de manera pacífica i de blanc.
Des de l’Ángel de la Independencia, a les sis de la tarda, comencen a circular homes, dones, nens i nenes pels carrers del centre històric. Teòricament havia de ser una marxa silenciosa, sense pancartes però crec que el sentiment de ràbia és ja tant fort que els crits de: “¡ME-XI-CO!”, “¡Si no pueden, renuncien!” (crit que fa fer famós l’empresari Alejandro Martí, al fill de 14 anys del qual van trobar recentment tirotejat en un cotxe pel DF) es van apoderant de l’ambient juntament amb les pancartes reivindicatives que acuradament han confeccionat els participants de la marcha. No es compleixen previsions. Mèxic és així: ple de normes i cap d’elles es compleix. No tire basura aquí i ja t’estàs entrebancant amb 4 bossotes negres sospitoses.
Som molts els que hem vingut a veure una manifestació que, segons deien, passaria a la història. A les sortides del metro, hi ha uns quants venedors ambulants que aprofiten la benentesa per oferir banderes blanques o amb frases reinvidicatives: “México, no mates a tus hijos”, “Me secuestraron”, “Asesinaron a mi hijo y no hay justicia”, “Devuélvanme a mi mamita”. O d’altres més durs: “No mantengas a los criminales, apoya la pena de muerte”. Segons els organitzadors, el segrest i assassinat del fill de Martí ha estat la última gota de la indignació ciutadana.
Segons la Secretaria de Seguridad Pública Local, unes 200.000 persones han participat a la marxa del DF... a mi se’m van fer milions. No para d’arribar gent... i els mitjans de comunicació ja s’han apoderat de tot el Zócalo. Totes les cadenes: Tv Azteca, CadenaTres, Televisa... han desplegat totes les càmeres i demés recursos per tal de transmetre en directe el desenvolupament del recorregut.
Ja són les 20.30, està arribant la nit i també alguns que altres nuvolots grisos, s’apaguen les llum del Palacio Nacional però tot de veles i espelmes, llanternes i mobils comencen a il·luminar l’espai amb el so de les implacables campanes de la Catedral. Cares de ràbia, d’impotència, d’esperança, de força... Crits a ple pulmó: “México quiere paz!”. Molts sense voler esperar comencen a cantar l’himne nacional abans de temps. Impacients. Comencen a veure’s centenars de globus blancs que són llençats a l’aire, alguns d’ells reclamant “pena de mort”. No hi haurà discursos. És una locura.
La manifestació acaba sense incidents i amb els policies desarmats mentre comencen a caure les primeres gotes. Ja no són pancartes les que s’alcen, són els paraigües els que comencen a obrir-se. Plou, com cada tarda d’aquest mes d’agost. Mèxic ha cridat, s’ha unit... però, i ara què?