198 años de indepen... què?

Fa 198 anys, el cura Miguel Hidalgo va fer una crida als mexicans a aixecar-se contra l’autoritat virrenial de la Nova Espanya tot picant la campana de Dolores, llavors situada a Dolores Hidalgo (estat de Guanajuato). Pooom pooom! Aquesta data marca l’inici de la lluita per la independència. Independència? Bé, continuem.
Des de llavors, cada 15 de setembre es celebra el Dia Patrio. Ja fa setmanes que es notava l’arribada d’aquest dia: banderes als llocs més inhòspits... fins i tot, dones amb les ungles pintades amb la bandera! La majoria de cotxes ondejant les banderes, un veí amb tota la porta placada per la bandera i tothom parlant de los Chiles en Nogada que hará mi mamá para la cena del 15 o de la fiestota que se cuece por Coyoacán o... bé, de tot. Una autèntica bogeria.
Ahir doncs va arribar el dia [també de l’inici de les festes de Santa Tecla, no ho oblido :)]. Treballava fins les 8 així que vaig arribar al Zócalo (al punt més folklòric on viure la festa). Estava preciós. Tot amb llums dels colors patris, la catedral il·luminada amb els mateixos colors i la banderota ondejant... Tota una bogeria. Totes les entrades a la plaça estaven tallades per uns controls rollo aeroport... màxima seguretat. Per què? El president Felipe Calderón era l’encarregat de donar el Grito i de tocar la campana (i no hi ha poques persones que li tinguin ganes; és un president il·legítim: pur frau electoral, demostrat). Mentre tothom s’anava situant mirant al cel: “Que no llueva...” la cumbia començava a sonar des d’un dels tres escenaris que hi havia per allà i tots cantant... i jo rient, clar. S’aproximava l’hora i de sobte: “A-se-si-nooooo! A-se-si-no!!!”, un grup de gent va començar a cridar darrere meu a ple pulmó. Pell de gallina i ganes d’unir-m’hi! Però... hola? No vull que em deportin!
Apareix l’esperat president... I comença: “Viva Morelos!” i tots:”VIVAAA!”; “Viva Hidalgo!” i tots:”VIVAAA!”... VIVA MÉXICO! I tots, incloent-me, VIVAAAAA! No podia parar de pensar en la mania que tenen els polítics mexicans a omplir-se la boca amb els “herois” de la pàtria que si aixequessin el cap al·lucinarien. Es creuen els continuadors de la lluita per la independència i són els primers que han tirat pel terra tot allò que es va aconseguir... No anem lluny: Lázaro Cárdenas va nacionalitzar el petroli... Ara Calderón defensa fins la mort la reforma de PEMEX, eufemisme de: privatització pura i dura del petroli. Des que va començar la bogeria d’omplir els carrers (i les ungles) de pàtria em vaig començar a plantejar quant real hi ha de nacionalisme i aquesta és la conclusió preliminar: pur artifici. De la Revolució Mexicana va sortir el PRI (Partido Revolucionario Institucional), un partit que va durar al poder 70 anys (¡!!). Increïble i a través d’una política de mà dura disfressada de discurs nacionalista. Així van durar 70 anys... Sempre escudant-se rere la història i el poble aguantant, no obeint. Los Estados Unidos Mexicanos no estan tant unidos com pensava començant per la desconfiança que existeix entre ells mateixos. Se m’estan canviant els esquemes.
Però bé, continuem: de sobte… música... focs artificials... tot de colors verd, blanc i vermell. Nens petits amb la boca oberta als braços dels seus pares, parelles abraçades... Dos minuts de pirotècnia mexicana. Un cop va acabar ja tothom va començar a moure’s. Va ser tot un espectacle... de pell de gallina! (Bé, cal tenir en compte que se’m posa així la pell mirant qualsevol peli nyonya...).
Però el més real i sincer de la nit va ser el grup de gent que va cridar a pulmó: A-se-si-no a l’entrada de Calderón. Bé, això i la batalla d’escuma que vaig tenir amb un grup de nens durant més d’una hora. Vaig acabar tota de blanc corrent pel carrer com als carnavals de quan érem petits aguantant-me el pixum de riure.
Molt i molt riures, molt i molt tequila i un nou amic i protector contra els altres luchadores de la espuma que media pam i mig: el Brian.

Celebració dels 198 anys de la independ... indepen...independe...... de neocolonialisme pur, deixem-ho així.

La màquina de viatjar

Mèxic DF no és com a les pel·lícules: no hi ha lluites sagnants de gossos entre mugres gordos pel carrer, ni lluites de gallos, ni bandes mafioses. Bé, sí, però al submón del DF.

Pels guiris? Lucha libre, una màscara del sonat de turno i uns tacos. Potser és el més adrenalític daquí, -"si vas con precauciones", l'etern consell- (pujar a un pesero a 200 per hora també és aventura pura!). Estar aquí diuen que és perillós però no deixa de ser una ciutat boja, caòtica, mal planificada, amb resobrepoblació i que vibra constantment a causa d'un sòl massa sobreexplotat. Visc en un 4t pis i a vegades, estirada, sento com el llit vibra (per Catalunya ja estaria pegant crits pel terratrèmol que s'aproxima). Camines tranquil pel barri [clar, si no es Doctores...:)], saludes al panadero, a la senyora de la tiendita, al senyora de la tiendita del lado, a Nicolás el taquero, al quiosquero, al viejito Rodolfo i ja estàs a la boca del metro preparada per creuar tot el districte federal per acabar a l'Estat de Mèxic, a la universitat del PijiTec, un món de fantasia i cotxes per cada alumne. Tornes d'allà, després de milers de contrastos (sempre des de lluny, a través dels vidres bruts i esquinçats del pesero -la furgo atrotinada que funciona de transport públic-) tornes al teu barri, tornes a la tiendita a comprar aigua i ja ha passat tot un dia. Et fa falta menjar? cap al mercat central. Tot està bé, estàs segura, estàs bé. Massa bé per estar en un lloc on res està bé. Si no tens classe: de passeig pel centre, a tocar les congues, lectura tranquila, guiritour pels barris, a la cineteca, a fer unes chelas a qualsevol bar de mala mort o, díces, cantina...

El passat cap de setmana, amb un parell d'amics que tinc per aquí vam anar al Mercado de Tepito, diuen que és tant i tant perillós a partir de las 5 de la tarda (té hora marcada i tot "para que salgan los rateros"). Un amic del Neto es posa davant, les dues catalanes darrere i al final doncs el Neto, monten una esquadra per protegir-nos però en cap moment veig res estrany: és un mercat com el dels gitanos de la Rambla -que no pl. del Mercat! Em diuen:"Hay algunas puertas que dan a vecindades... ahí mejor no entrar nunca, puro narco". Puro narco? Ficció o realitat. Evidentment que existeixen aquestes xarxes de narcotràfic (cada matí al quiosc em paro a veure les portades dels diaris: malgrat ser la majoria bastant amarillos tots contenen la mateixa paraula al titular: tiroteo o decapitados). Existeixen, és evident, però estic lluny de tot això i sembla que no hagi entrat totalment al DF sense haver conegut aquesta violenta realitat, és a dir, tinc les escenografies de les pel·lícules de Alejandro González Iñarritu a prop sempre però estan tancades al públic (obvi). És com un quiero y no puedo (porque corro peligro, obvi també).

Li comentava a un amic de la Universitat i em diu:"Marta, no te pasó nada, cierto? pues ya deja de pensar". No pienses diu... encara no conose mi pequeña cabesita aquest.

Tant invent estúpid i l'únic que necessitem és la Màquina dels Autòctons: si vas a Cuba et converteixes en mulata, si vas als Pirineus et converteixes en una veïna més del poble amb el nas vermellet (sense aquells trets característics dels que som de la capital, encara que sigui de Tarragona), si vas al Japó, axina'm els ulls! Si vaig a Mèxic: fes-me morena amb els ulls foscos (baixeta no pro...). Això ajudaria a poder moure't amb més llibertat... a poder conèixer aquella realitat que tant a prop està però que tant lluny la sents. I ja, si el nivell d'adrenalina et demana més:

Fes-me invisible, si us plau.

Bla, bla, bla... ¡BLASTA!

Mèxic està vivint una època de molta tensió: crisis política que encara s’arrossega des del 2006, amb unes eleccions per uns fraudulents per d’altres totalment legítimes, depenent de quina classe social ocupi; la crisis económica mundial, l’autoritarisme, la violencia i la inseguretat del país que cada cop és més manifesta són d’altres punts que preocupen.
S’ha convocat una manifestació pel dissabte 30 d’agost com a resultat del descontent acumulat i de la manca de respostes davant la crisis alimentaria, la continuitat de les estratègies neoliberals, el model excloent i antidemocràtic. Els mexicans no tenen cap garantia i ja n’estan farts de l’actual govern i del sistema que continua imperant.
Arriba el dia de la marxa i la capital de Mèxic es revoluciona de manera pacífica i de blanc.
Des de l’Ángel de la Independencia, a les sis de la tarda, comencen a circular homes, dones, nens i nenes pels carrers del centre històric. Teòricament havia de ser una marxa silenciosa, sense pancartes però crec que el sentiment de ràbia és ja tant fort que els crits de: “¡ME-XI-CO!”, “¡Si no pueden, renuncien!” (crit que fa fer famós l’empresari Alejandro Martí, al fill de 14 anys del qual van trobar recentment tirotejat en un cotxe pel DF) es van apoderant de l’ambient juntament amb les pancartes reivindicatives que acuradament han confeccionat els participants de la marcha. No es compleixen previsions. Mèxic és així: ple de normes i cap d’elles es compleix. No tire basura aquí i ja t’estàs entrebancant amb 4 bossotes negres sospitoses.
Som molts els que hem vingut a veure una manifestació que, segons deien, passaria a la història. A les sortides del metro, hi ha uns quants venedors ambulants que aprofiten la benentesa per oferir banderes blanques o amb frases reinvidicatives: “México, no mates a tus hijos”, “Me secuestraron”, “Asesinaron a mi hijo y no hay justicia”, “Devuélvanme a mi mamita”. O d’altres més durs: “No mantengas a los criminales, apoya la pena de muerte”. Segons els organitzadors, el segrest i assassinat del fill de Martí ha estat la última gota de la indignació ciutadana.
Segons la Secretaria de Seguridad Pública Local, unes 200.000 persones han participat a la marxa del DF... a mi se’m van fer milions. No para d’arribar gent... i els mitjans de comunicació ja s’han apoderat de tot el Zócalo. Totes les cadenes: Tv Azteca, CadenaTres, Televisa... han desplegat totes les càmeres i demés recursos per tal de transmetre en directe el desenvolupament del recorregut.
Ja són les 20.30, està arribant la nit i també alguns que altres nuvolots grisos, s’apaguen les llum del Palacio Nacional però tot de veles i espelmes, llanternes i mobils comencen a il·luminar l’espai amb el so de les implacables campanes de la Catedral. Cares de ràbia, d’impotència, d’esperança, de força... Crits a ple pulmó: “México quiere paz!”. Molts sense voler esperar comencen a cantar l’himne nacional abans de temps. Impacients. Comencen a veure’s centenars de globus blancs que són llençats a l’aire, alguns d’ells reclamant “pena de mort”. No hi haurà discursos. És una locura.
La manifestació acaba sense incidents i amb els policies desarmats mentre comencen a caure les primeres gotes. Ja no són pancartes les que s’alcen, són els paraigües els que comencen a obrir-se. Plou, com cada tarda d’aquest mes d’agost. Mèxic ha cridat, s’ha unit... però, i ara què?