El barrio de los Doctores

Una hora i mitja després arribo a la Colonia Roma on provisionalment estic ocupant el pis del Guillem. Avui ell toca a La Casa de la Mora, un local propi de la Gràcia més cool. M’indica clarament com arribar-hi i ja comença a ser fosc. Començo a caminar convençuda que hi sabré arribar (si he pogut creuar tot el DF entre peseros i metros puc trobar la sala). Els carrers són foscos i lentament començo a sentir certa pressió interna, mala vibració però jo continuo pels carrers apagats. Percebo mirades incomodes però jo continuo endinsant-me en les húmides vies peatonals. La mala sensació s’apodera de mi i quan veig a un home que destaca entre la multitud pel seu tratge m’aproximo a ell: “Disculpe señor, para ir a la calle tonalà voy bien?”. L’home em mira amb certa descomposició: “Señorita, yo si fuera usted agarraría un taxi ahorita mismo, está usted en el barrio de los doctores, uno de los barrios más peligrosos del DF”. Em quedo gelada, em recorre del cap als peus un llampec de negres sensacions. L’home travessa el carrer i jo em quedo aturada mirant fixament el no-res. Sento: “Muchacha, corre venga! Le voy a pedir un taxi”. L’home alça la mà des de l’altra punta del carrer, apareix un taxi en forma d’escarabat verd i l’indica un altre camí. Hi entro i el taxista: “Usted sabe dónde está?”. Silenci.

Reculem fins arribar a l’autèntic barri Roma, baixo del taxi i començo a caminar. Continuo sense sentir-me dins el meu propi cos fins arribar a La Casa de la Mora. Un cop explico la història als diferents amics que tímidament he anat trobant tot d’històries sòrdides comencen a sortir fins que Coco, un d’ells, diu: “Marta, hoy has vuelto a nacer”.

Ja fa uns dies que sóc per aquí i segurament per això encara no em sento encaixada i adaptada a una ciutat que per sí sola encara no ho està. La llibertat de moviment em limita... Trobo a faltar la bici i el tour cap a la Barceloneta, el paki on comprava el meu nestea i les escales on tants cops vaig seure mirant el mar tranquila que ningú em vindria a molestar. Trobo a faltar caminar pel Raval mig torta a les 5 del matí després d’una nit de desenfreno a l’Apolo.

Una de les coses que em retenien de venir cap aquí era aquesta manca de llibertat i ja m’hi he topat. Serà qüestió d’acostumar-me i adaptar-me a un nou ritme de vida. He de deixar apartat per moments la meva dèria d’aprofitar al màxim el temps i de disfrutar-ho tot al 100%, em tranquilitzaré. Suposo que això també té el seu encant, no? No deixa de ser una nova manera de prendre el temps i el ritme.