Pandero públic

Al DF existeixen autobusos solament per dones, els més estrafalaris són de color rosa amb flors (...) i els normals simplement duen un cartell: SÓLO PARA MUJERES. A les hores punta el metro també es divideix en dos, uns vagons per dones i nens i nenes i els altres para puro hombre.
Em feia molt riure això de separar la gent, bé, em feia riure perquè encara no entenia el perquè de tot plegat. Dissabte ho vaig entendre. La Maldita Vecindad, un grup mexicà molt bo que ja seguia des de Barcelona, tocava al Zócalo. Brutal! Tot ple de gent cantant a ple pulmó (bajitos pero ruidones), amb la pell de gallina. Vam arribar tard perque entre les esperes d'uns i les esperes d'altres... però bé, l'ambient era més que bo! Vam començar a caminar entre la marea de gent, cercant un bon lloc, agafant bé la ronyonera per evitar posteriors sorpreses però em vaig agafar la part que potser no hagués calgut. De sobte començo a notar una presència estranya pel pandero, no és un roçament, què és? M'estan tocant el cul de manera vil!! em giro i em trobo un chaparro d'1 metro i mig (amb respecte a hobits i lombdises) que realment m'estava tocant el cul. Em paro, me'l quedo mirant de:"ja?" i marxa. Continuo caminant entre espantada perquè ves a saber... encara em farà algo aquest pringau.
Ens apossentem en un lloc mig espaiós tapant a tota la gent que teníem darrere (bé, no és gaire difícil privar-los de bona vista) i reconec al mateix pardillo, torna a aparèixer sutilment. Es col·loca darrere. Jo em giro i me'l quedo mirant. Ell, impàvid, feia veure que veia el concert però era impossible: tenia al Ramon davant (2m x 2m). Dissimula i no li trec la mirada de sobre: "Que em torni a tocar", pensava "li giraré el cap". Veient la meva extenuada vigilància i que per culpa seva no mirava el concert tira una mica endavant i s'apropa a Sidonie, amiga parisina. Xinu xanu... xinu xanu... ja li té la mà posada al cul i quan ella es gira li clava la mà al pit. Hola?!?! L'aparta! i ell, sense immutar-se, continua caminant... en busca de més petxuga, segur.
I, el pitjor: després comentant-ho amb la gent de la classe em diuen que és el pa de cada dia al metro, al bus, als concerts... a les grans masses. Hi ha dones que fins i tot matinen més per estalviar-se les aglomeracions al metro de bon matí.
Volem caminar tranquil·les! Pandero públic... Violència! Dret al propi cos! Manolo! hoy te haces la comida solo!
Contra el patriarcat! (... i contra els chaparros amb les mans llargues!).
... guarro!

El barrio de los Doctores

Una hora i mitja després arribo a la Colonia Roma on provisionalment estic ocupant el pis del Guillem. Avui ell toca a La Casa de la Mora, un local propi de la Gràcia més cool. M’indica clarament com arribar-hi i ja comença a ser fosc. Començo a caminar convençuda que hi sabré arribar (si he pogut creuar tot el DF entre peseros i metros puc trobar la sala). Els carrers són foscos i lentament començo a sentir certa pressió interna, mala vibració però jo continuo pels carrers apagats. Percebo mirades incomodes però jo continuo endinsant-me en les húmides vies peatonals. La mala sensació s’apodera de mi i quan veig a un home que destaca entre la multitud pel seu tratge m’aproximo a ell: “Disculpe señor, para ir a la calle tonalà voy bien?”. L’home em mira amb certa descomposició: “Señorita, yo si fuera usted agarraría un taxi ahorita mismo, está usted en el barrio de los doctores, uno de los barrios más peligrosos del DF”. Em quedo gelada, em recorre del cap als peus un llampec de negres sensacions. L’home travessa el carrer i jo em quedo aturada mirant fixament el no-res. Sento: “Muchacha, corre venga! Le voy a pedir un taxi”. L’home alça la mà des de l’altra punta del carrer, apareix un taxi en forma d’escarabat verd i l’indica un altre camí. Hi entro i el taxista: “Usted sabe dónde está?”. Silenci.

Reculem fins arribar a l’autèntic barri Roma, baixo del taxi i començo a caminar. Continuo sense sentir-me dins el meu propi cos fins arribar a La Casa de la Mora. Un cop explico la història als diferents amics que tímidament he anat trobant tot d’històries sòrdides comencen a sortir fins que Coco, un d’ells, diu: “Marta, hoy has vuelto a nacer”.

Ja fa uns dies que sóc per aquí i segurament per això encara no em sento encaixada i adaptada a una ciutat que per sí sola encara no ho està. La llibertat de moviment em limita... Trobo a faltar la bici i el tour cap a la Barceloneta, el paki on comprava el meu nestea i les escales on tants cops vaig seure mirant el mar tranquila que ningú em vindria a molestar. Trobo a faltar caminar pel Raval mig torta a les 5 del matí després d’una nit de desenfreno a l’Apolo.

Una de les coses que em retenien de venir cap aquí era aquesta manca de llibertat i ja m’hi he topat. Serà qüestió d’acostumar-me i adaptar-me a un nou ritme de vida. He de deixar apartat per moments la meva dèria d’aprofitar al màxim el temps i de disfrutar-ho tot al 100%, em tranquilitzaré. Suposo que això també té el seu encant, no? No deixa de ser una nova manera de prendre el temps i el ritme.

Contrastos

El primer dia que vaig trepitjar la universitat vaig al·lucinar! A l’entrada hi ha un control amb dos guardes. Com al metro, has de passar la teva credencial i així pots passar. Si no duus credencial han de trucar a un lloc secret i provar que ets alumne de la universitat. Un cop a dins... És increíble.

Fonts tremendes, escultures guapíssimes, gespes verdes i ben cuidades, edificis molt moderns d’un color blanc impecable... Vaig cap a la Oficina de Relacions Internacionals i allà està l’Ivan, el coordinador: “Ya no te esperábamos Marta, la semana de orientación empezó hace 2 días”. Ui sí, què tard hehe Comencem a fer els papers i tot molt bé, el tio raro resulta ser molt simpàtic. Em duu a on està l’advocat de migració. Un tipus bastant estirat: “Por qué llegas tan tarde?”. “Disculpe señor pero nadie me avisó de esa semana de orientación”. Em mira despectivament, em fa cert asco però continuem els tràmits. Em fan una foto: “Sácate todos los aros i quítate todo el pelo de la cara”... Hola? Ya te gustaría a ti tener esta mata de pelo... CALVOROTA!

Continuem tràmits.

De sobte ja amb l’ambient més relaxat quan marxa el puto advocat arriben cinc nois amb una samarreta que posa Amikoos: “Eres Marta Roda, verdad? Somos los Amikoos, vuestros padrinos en este año de intercambio”. Hola? Som scouts? Del Cau? No quiero padrinos... Un d’ells es presta a ensenyar-me la facultat. Serà un futur economista ricatxón. Caminem pel campus... m’ensenya les instal·lacions i òstia puta... increïbles! Un gimnàs espectacular de gran! Una piscina amb 15 carrils i amb el lema de l’escola al fons amb lletres ben grans. Passem pel costat del Starbucks (!!!): “Ahora también vamos a tener un Burger King en el Campus”. Començo a pensar que falten els de polítiques de la UAB per destrossar-ho tot i fer una crida a la mort del capital!

Vaig a parlar amb Ivan, vull concentrar els dies de classe per poder sortir de la ciutat sovint, poder oxigenar-me en alguna platja dels voltants (=4 hores mínim de viatge). Més tard arriba la xerrada sobre les normes de l’escola, no puc parar de riure mentre dura. Abans però conec a una parella de Lleida que també estudiaran a la mateixa universitat. Comença la xerrada, uns 30 erasmusgohome (excepte jo) i comencen les regles i mamonades de l’escola. Prohibido llegar 5 minutos tarde a la clase pues no podrás entrar (el Pereira serà accionista de l’escola?), prohibido faltar 6 días a clase perdiendo así el derecho a la convocatoria, prohibido fumar fuera del área restringida (4 taules de la plaça principal), prohibido llegar con aliento alcohólico con posibilidad de prueba con alcoholímetro, prohibido tomar drogas, prohibidas las muestras de afecto en exceso (mentre apareix al power point una parella magrejant-se a la platja).

No puc parar de riure. I llavors comença la part més estranya: “De vez en cuando procedimos a hacer control antidoping aleatorio a nuestros alumnos” i aquí és quan aixeco la mà ja vermella de riure: “Pero como saben si los alumnos se drogan dentro o fuera de la escuela? Lo que se haga fuera de la escuela no les incumbe, verdad?” i l’home: “Buena pregunta... El caso es que queremos que nuestros alumnos sean buenas personas tanto dentro como fuera de la escuela”. Ahaaaa... ja he quedat com la drogaadicta entre els erasmusgohome i como la mala persona. Faré amics? Seré la margineitorgohome.

Després de la xerrada se m’aproximen 4 Amikoos d’aquests com a zombies... pretenen que em quedi fora i que accedeixi a que em posin una enganxina a la samarreta amb el nom del meu padrino personal. “Lo siento, he quedado con unos amigos”. “sólo será un rato”. “no no, de verdad, gracias, otro día”. Algú té all per allunyar aquests amikoos??? Jo no quiero ser tu amikooo!

De la universitat em quedo amb una fotografia que vaig prendre que crec que descriu perfectament on estic, on passaré dos dies de la setmana matí i tarda. Increíble, no? Anava caminant quan ho vaig veure... evidentment vaig entrebancar i vaig fer uns passos precipitats en càmera lenta. Arribo a caure i la drogaadicta necessita un control antidoping i una estada pel Departament de Orientación Psicológica que també hi és.

Mai hagués dit això però: Jo, UAB :)